“SOCIAL SOFTWARE” EN LA QUÍMICA

Cada vegada més, els professors busquen nous mètodes de presentació que atreguin als alumnes, alhora que facin un ús més eficient del seu propi temps. Una solució a aquestes qüestions és el “software social”. Però tot això repercuteix en un increment de la feina personal de cada professor.

Els podcasts, vodcasts, RSS (“really simple syndication”), blogs i wikis no són només petites eines tecnològiques, sinó que poden renovar les idees tradicionals de la recerca química i l’educació.

Els podcasts i els vodcasts són fitxers d’àudio i vídeo respectivament, que poden descarregar-se de la web i ser reproduïts en qualsevol moment en un ordinador o aparell de reproducció audiovisual digital, com ara iPods. Això és un gran avantatge, perquè pots resoldre qualsevol dubte des de casa tornant a sentir una classe, o recuperar la informació del dia que no has pogut assistir-hi. Però el problema que poden presentar és que, com que és material al qual es pot accedir fora de l’aula, provoqui un descens de l’assistència a classe. Per això alguns professors s’han hagut d’empescar noves idees per atreure els alumnes, com ara la realització a les hores de classe “d’exercicis sorpresa” puntuables.

Parlant des de la pròpia experiència puc dir que no hi ha cap manera millor d’aprendre que assistint a classe i prenent uns bons apunts. Però no n’hi ha prou amb això: cal revisar i completar tota aquesta informació ja sigui amb llibres o altre material. I és aquí on hi entren, segons el meu entendre, les eines del “software social”.  Un cop l’alumne arriba a casa, té l’oportunitat d’aprofundir en els temes tractats durant el dia a classe, de revisar aquells punts concrets que no li han quedat clars, i de comprovar les solucions d’aquells exercicis que no ha sabut resoldre. Però cal un elevat grau de responsabilitat de l’alumne per usar correctament tot aquest material i evitar allò que els professors temen: la no assistència a classe. Tal com es comenta a l’article, la qualitat de les gravacions no té res a veure amb la de la classe en sí, per tant l’assistència és important. Malgrat tot, considero que si un alumne té prou capacitat per ser “autodidacte” i aconsegueix assolir les competències exigides usant només les noves eines, hauria de tenir l’oportunitat de fer-ho sense cap mena de ressentiment per part dels professors: el que realment és important és aprendre!

OPEN SOURCE SCIENCE

El fet de crear un programa de col·laboració en recerca “on-line” pot afavorir molt a la investigació, donant peu als científics a informar-se sobre el que realitzen altres grups de recerca i a col·laborar entre ells. Per exemple, poden tenir l’oportunitat de desenvolupar junts cures per a malalties tropicals.

Aquest és un tema conflictiu, ja que per a les grans companyies farmacèutiques aquest no és un assumpte prioritari, perquè els pacients que necessiten aquests medicaments no tenen els recursos per finançar els medicaments patentats. El grup “Químics sense fronteres” ha estat creat recentment per “ajudar el món a través de la química”, amb medicaments assequibles i tecnologies sostenibles.

La creació de webs on es puguin publicar dades i comentar-les possibilitaria la disponibilitat gratuïta dels components del medicament, sense haver de patentar. Qualsevol invenció que es trobi en el domini públic, no es pot patentar. Això faria que els participants no obtinguessin cap remuneració.

Però copiar i distribuir textos d’invents trenca les normes del “copyright” . hi ha llicències que permeten “distribuir, copiar, fer-ne treballs derivats i fins i tot fer-ne ús comercial sempre i quan s’utilitzi de manera correcta”. Personalment, considero que Internet és una eina molt potent, que pot arribar a ser tan beneficiosa com perjudicial, depèn de l’ús que en facin els usuaris. El problema és que és molt difícil de controlar, i tractant-se de temes tan seriosos com ho són els medicaments i la salut, podria ser perillós.

Tot i això, si ens centrem en el tema purament científic, cal admetre que seria una molt bona manera d’accelerar la ciència, perquè les discussions “on-line” permeten una resposta immediata. Això faria aprendre a la comunitat científica dels errors experimentals, cosa que es perd en les publicacions estàndards.

Probablement els científics que vulguin un gran reconeixement i potencial comercial no vulguin prendre part d’aquesta nova idea. Però podria ser molt útil en casos on ja s’ha publicat la síntesi total d’un producte, però cal optimitzar-la (com que el compost ja està creat, hi ha menys competència).